Alguns aspectes del desenvolupament capitalista actual
és un article de Antxon Mendizabal i Sagra López. Publicat en ALDARRIKA: Observant de prop a l'enemic. Dossier FMI, BM, GATT. Seminari Erandio 1,2,3 juliol 1994. Pp 3-17. Traduït per Alternativa Estel i publicat en català en la web de ENDAVANT.

2.- L'actual procés d'Internacionalització.

L'actual procés d'Internacionalització reflexa una evolució, de manera que en les condicions del capitalisme (submissió del valor d'ús al valor de canvi), el desenvolupament de les forces productives porta a l'homogenització. Aquesta tendència a l'homogenització opera sense resistències apreciables al camp dels processos productius, de les tècniques industrials, dels modes de consum, dels estils de vida, i amb un poc més de dificultat, en els dominis ideològic i polític.

A nivell econòmic, el procés de socialització de les forces productives determina en els processos productius una situació marcada per l'origen cada vegada més social dels INPUT (per a qualsevol procés productiu s'utilitzen olis i greixatges que procedeixen del Mig Orient, components de Taiwan, matèries primes d'Amèrica Llatina i maquina ferramenta d'Alemanya) i el destí cada vegada més social dels OUTPUT (qualsevol mitjà fabricant d'Euskal Herria té una vintena de països diferents als que destina la seua producció), obligant a regular un conjunt de normes, qualitats, homologacions, comuns per al conjunt del mercat

A nivell cultural aquest procés se reflexa en la imposició del model americà de la vida social (American way of life). L'avanç d'aquest model internacional representa la fi de les diferències culturals (en base a l'acceptació universal de la cultura nord-americana) i la creació d'una societat d'individus consumidors-productors, intercanviables, que viuran buscant fortuna individual on se "visca millor", desarrelats i desproveïts de tot sentit de solidaritat, comunitat, o ser social, en base a l'acceptació en cada moment dels cànons de prestigi, categories i elements lingüisticoculturals de l'imperialisme més fort. (8)

A nivell de les llengües i cultures nacionals que conformen la biodiversitat humana del Planeta, aquest procés d'homogenització accelera la velocitat d'assimilació d'aquestes, multiplicant l'agressió i posant en perill la pròpia supervivència dels més indefensos. Aquesta situació s'agreuja als pobles oprimits en l'interior dels grans estats-nació, que han d'afrontar, per a salvar la seua identitat, la doble acció del procés d'internacionalització i l'agressió de l'estat. Aquest procés d'homogenització que dissol la identitat de la major part dels pobles del món, desintegra i margina econòmica, social, política, cultural i lingüísticament a les societats del Tercer món. Ací, la força de les ideologies religioses (islamisme, Teologia de l'alliberament, etc.) reflecteixen moltes vegades la recerca de nous processos d'identitat que es remenen contra Occident. (9)

A nivell polític el procés d'internacionalització capitalista es manifesta mitjançant la creació d'organismes i institucions que posteriorment a la Segona Guerra Mundial i sota hegemonia USA, regulen el nivell econòmic (GATT, FMI,B.M., G7) i juridicopolític (ONU, OTAN) mundial.

El Fons Monetari Internacional és l'organisme encarregat de promoure la cooperació monetària i l'intercanvi comercial entre els països membres, finançant els dèficit de les balances de pagaments d'aquests i mantenint estables els tipus de canvi per a facilitar el creixement del comerç internacional. Té 151 membres, de manera que cada país té un nombre de vots en el Consell d'Administració corresponent a la seua quota de participació. Les decisions han de ser protegides amb un mínim del 85% dels vots (Estats Units, amb una quota de participació del 20% disposa d'un dret de vet sobre aquestes decisions). En realitat els cinc Estats que aporten majors quotes de contribució (Estats Units, Regne Unit, Alemanya, Japó i França) dirigeixen la política del Fons.

El Banc Mundial està format per un conjunt d'organismes com l'Agència Internacional per al Desenvolupament (AID) que concedeix préstecs barats a països pobres; la corporació Financera Internacional (CFI) que impulsa la introducció del sector privat als països en vies de desenvolupament i L'Agència Multilateral de Garantia d'Inversions (AMGI) que assegura als grans inversors privats contra els riscos no comercials. El Banc Mundial, va començar el seu camí ajudant a la reconstrucció dels països europeus devastats per la Segona Guerra Mundial i es dedica fonamentalment al finançament internacional dels grans projectes d'infrastructures hidràuliques, de transport, d'equipaments energètics, de desenvolupament agropecuari, etc. en funció dels interessos del Nord (10). La seua estructura organitzativa reprodueix amb gran similitud el repartiment de poders (els 24 països integrants de l'OCDE controlen les 2/3 parts dels vot i l'hegemonia dels EUA, existents en el FMI).

El GATT (acord general sobre tarifes duaneres i comerç) representa un gran projecte de liberalització global i multilateral del comerç mundial que tracta de facilitar la introducció de les grans empreses transnacionals del Nord en el conjunt dels mercats locals i dels diversos sectors econòmics d'activitat existents al Planeta. La ronda d'Uruguai representa el vuitè cicle de negociacions organitzades des de la seua firma en 1.947 i inclou a 111 països en les seves conversacions, que suposen actualment més del 90% del comerç mundial. Com en els anteriors cicles, està al servei dels interessos del Nord, que es concreta avui en la imposició dels interessos comercials del tres pols industrial mundial, en l'esforç de contenir el declivi comercial dels EUA, en l'aprofundiment de la marginació dels pobles del Tercer món i a través del progressiu desmantellament dels drets de propietat intel·lectual, en la imposició mundial de la llengua i cultures nord-americanes.

El grup dels 7 (EUA, Canadà, Japó, Alemanya, França, Gran Bretanya, Itàlia) conforma a la seua vegada un directori que decideix sobre les grans qüestions estratègiques, econòmiques, socials i polítiques, que regulen l'estabilitat actual del Planeta.

En la regulació juridicopolítica del Planeta, l'Organització de la Nacions Unides (ONU) representa una espècie de germen de govern mundial amb capacitat per a intervenir políticament i militarment, a través del Consell de Seguretat, al servei dels interessos de les grans potències i l'OTAN (Organització del Tractat de l'Atlàntic Nord), estructura militar nascuda per a defensar els interessos hegemònics de l'Imperialisme USA, és en fi, el germen d'aqueix poder coercitiu internacional que una estructura de dominació implantada a nivell mundial necessita per a reproduir-se i viure.

El procés de regionalització. En efecte, aquest procés de mundialització es concreta a través de l'evolució multipolar de l'economia internacional, reflectint-se en un "procés de regionalització" a través de tres eixos de dominació mundial. Estats Units, potència hegemònica a partir de la Segona Guerra Mundial representa la configuració d'un mercat de 250 milions de productors i consumidors privilegiats/des, que en les dues últimes dècades manifesta certa tendència al declivi. El Tractat de Lliure Comerç amb Mèxic i Canadà (la NAFTA) permet ampliar significativament aquest mercat, amb 360 milions de persones i un PIB conjunt de més de 600 bilions de pessetes.. No obstant això, el seu vertader projecte estratègic vingué expressat en la iniciativa Bush de les Amèriques que plantejava la configuració d'un mercat comú, sota hegemonia USA, en el conjunt del Continent Americà. La diferència estructural de l'Amèrica del Nord anglosaxona amb els seus veïns d'Amèrica central i del Sud permet als primers la possibilitat de beneficiar-se àmpliament de les reserves energètiques, matèries primes, mercat i mà d'obra barata existents al continent.

Alemanya, amb una població pròxima als 80 milions després de la unificació, és el vertader motor del projecte de mercat comú de l'Europa dels 12 (amb una població de 340 milions de persones) que reubica l'hegemonia mundial en l'eix europeu i la peça clau (domina les economies dels països de l'associació europea de lliure canvi) per a l'extensió a l'Europa dels 16 (amb una població aproximada de 400 milions de persones); integra en el seu si l'economia suïssa i austríaca, que es consideren prolongacions naturals de l'aparell productiu alemany, i a través de les relacions històriques que Àustria i Alemanya Oriental mantenien amb els països de l'Est, estableix estretes relacions econòmiques, amb la pràctica totalitat dels països exsocialistes de l'Europa central, sent a la seua vegada el primer partenaire comercial i tecnològic occidental dels països de l'extinta Unió Soviètica. És dir, Alemanya dirigeix i dissenya l'estructura d'una hipotètica Europa Comú, de l'Atlàntic als Urals (que avui encara no és possible ) amb un mercat potencial propi de 800 milions de persones.

Japó, amb 125 milions d'habitants i un creixent domini tecnològic del mercat mundial és el motor d'un eix, que començant pels 4 dracs (Hong-Kong, Corea del Sud, Singapur i Taiwan) s'estén a través de Malàisia, Tailàndia, Indonèsia, Filipines, Nova Guinea, Austràlia i Nova Zelanda, convergeix amb Xina i arriba fins les pròpies costes de Califòrnia. Amb prop de 1.600 milions de productors i consumidors i abraçant a les economies amb major creixement del Planeta, l'eix asiàtic, és sense dubte el més dinàmic i el que té millors perspectives de futur.

Els tres eixos citats conformen una realitat interdependent que es distribueix l'hegemonia econòmica i politicomilitar mundial. L'hegemonia econòmica se reflexa en els acords entre els Konzerns alemanys i els Zaibatsus japonesos, que estableixen estrets acords de cooperació en àmbits com la comercialització, la investigació tecnològica i l'accés als nous sectors d'activitat. No obstant això, els últims esdeveniments internacionals i la guerra contra Iraq han revelat que els Estats Units segueixen mantenint l'hegemonia politicomilitar mundial.

Les empreses multinacionals són tal vegada l'expressió més genuïna d'aquest procés de concentració, centralització i internacionalització del capital. Es tracta de gegantines empreses distribuïdes espacialment mitjançant "filials" en el conjunt del planeta amb desenes i centenes de mils de treballadors/es (General Motors: 775.000, IBM: 383.000, Ford: 370.000, Daimler Benz: 370.000, Siemens: 365.000, Philips 305.000, Unilever: 300.000, General Electric: 292.000, etc.) que es caracteritzen pel seu enorme volum de productivitat i de facturació per persona (60 a 80 milions de pessetes per facturació anual per persona per a les multinacionals europees i nord-americanes, que contrasten amb els 10 o 12 milions de persones de facturació anual que tindrien els treballadors/es d'una empresa solvent d'Euskal Herria). Les multinacionals japoneses són una mica més petites (Hitachi: 275.000, Matsushita: 195.000, Toshiba: 125.000, Nissan: 120.000, etc.) però produeixen productivitats i facturacions unitàries encara superiors (entre 100 i 130 milions de pessetes de facturació anual per persona) (11).

Aqueixos enormes volums de facturació i aqueixes enormes productivitats expliquen que avui 500 empreses transnacionals poden produir el 25% del PIB mundial amb el només 1,25% dels/les treballadors del Planeta (25 milions de treballadors/as). Aquest gegantisme se reflexa també quan observem que només dos països, EUA i Japó, tenen un PIB que supera les vendes conjuntes de les 20 primeres transnacionals. Dit d'una altra manera, si barregéssim en un mateix rànquing la producció dels països del món i de les de les empreses multinacionals, la General Motors es classificaria en el número 15, abans de Suïssa i de Bèlgica; L'Exxon en el número 20; Ford en el 21 abans d'Àustria i Noruega, Roiay Dutch en el 26, etc. (12).

Avui, les empreses multinacionals acaparen més de la meitat de la producció mundial, controlen les reserves energètiques i les fonts de matèries primes, tenen el quasi monopoli de la tecnologia i la investigació i concentren la seua producció en sectors estratègics. De les enormes inversions d'aquestes multinacionals depèn moltes vegades la producció i ocupació de molts països, de tal manera que la major part dels països i regions del Planeta centren la seua política econòmica en un desenvolupament exogen orientat cap a l'obtenció de les inversions d'aquestes multinacionals. A la seua vegada, les empreses transnacionals imposen les condicions econòmiques, socials, polítiques, culturals i ecològiques necessàries per a la seua implantació, de manera que intervenen de manera decisiva en el disseny del model de desenvolupament d'aqueixos països.